Aquest poema de Socórro Giménez que vaig descobrir fa cosa d'un any al llibre 'Casa se busca' m'inspira per començar a treballar en un projecte fotogràfic introspectiu i de metamorfosi.
A partir del procés creatiu em reconeixo i, al mateix temps, descobreixo el projecte, que canvia i evoluciona paral·lelament al meu canvi i evolució. Em deixo dur per l'instint amb l'únic desig de jugar, gaudir i fugir del temps. Em fa plorar i riure a la vegada, se'm posa la pell de gallina i noto com, de mica en mica, se'm desfà el nus enquistat a l'estómac.
Com diu el poema, pensem en el futur mentre ens acarícia la llum del passat, situant-me en aquesta manca de control que durant tant de temps m'ha angoixat, em permeto reconnectar amb la meva nena petita, les meves cicatrius i els meus anhels.
