L'etern retorn del barraquisme by Sira Esclasans i Cardona

L'ETERN RETORN DEL BARRAQUISME
Reportatge publicat a la Directa Núm. 538 del 5 de gener de 2022

Les barraques que mai van desaparèixer

En assentaments o de forma disseminada proliferen els infrahabitatges autoconstruïts per persones migrants a Barcelona, València, Tarragona o Alacant

Text: Jesús Rodríguez / Guille Larios
Fotografia: Sira Esclasans

No s’han erradicat els assentaments de barraques, malgrat que aquesta sigui una afirmació recurrent de les autoritats. En el cas de Barcelona, en els últims anys, el que s’ha produït és un desplaçament de les xaboles que hi havia al districte de Sant Martí fins a solars en desús i naus industrials de la primera corona metropolitana, en especial a municipis com Badalona, Montcada i Reixac, l’Hospitalet o Esplugues de Llobregat. “De la mateixa manera que quan es parla de persones que viuen al carrer hi ha el discurs institucional que la resta de municipis envien la gent a Barcelona, en aquest cas és a l’inrevés, Barcelona ha expulsat persones i famílies que vivien en assentaments i ha traslladat la problemàtica a municipis metropolitans”, ens explica Silvia Torralba, membre de l’associació Amics del Moviment Quart Món. Les dades són concloents: mentre al barri del Poblenou de Barcelona, tal com explica Quim Estivill, membre de la Xarxa de Suport als Assentaments, “de tant en tant, hi apareix alguna barraqueta o tenda d’acampada, però no un assentament”, a la ciutat de Badalona proliferen campaments de xaboles a l’interior de naus industrials. Només als barris del Gorg i Sant Roc, la població barraquista supera les 400 persones.

Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Metropolitans i Regionals de Barcelona (IEMRB), afirma que “tenim la percepció subjectiva que el fenomen va a l’alça, però no ho podem objectivar”. El principal hàndicap és que no hi ha dades metropolitanes. “A Barcelona es va crear l’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars, anteriorment s’havia creat el SISFA per atendre a famílies d’origen roma. L’existència d’aquests serveis fa que a la ciutat de Barcelona es pugui comptabilitzar. Es van crear perquè hi va haver moviments socials i veïnals que ho van alertar, però no ha passat el mateix a altres municipis de l’àrea metropolitana”, adverteix Sales.

Barraques disseminades i assentaments mai han desaparegut del tot de les grans ciutats dels Països Catalans. De fet, es va confirmar un repunt del fenomen arran de la crisi financera del 2008 i se n’està detectant un auge encara sense xifrar des de l’inici de la pandèmia. Oficialment, consten 41 ubicacions amb barraques a la ciutat de València, tres d’aquestes clarament visibles: una cinquantena de persones d’origen sahrauí viuen en un assentament de barraques dins del circuit urbà de Fórmula 1, ara abandonat; joves centreafricans habiten en xaboles a l’interior de la Garrofera, una antiga fàbrica de llet als afores de Benimaclet i un petit poblat d’origen romanès s’alça al barri de Sant Marcel·lí, paradoxalment, davant de les oficines de Serveis Socials. A Catalunya, i segons un informe elaborat pel Departament d’Interior el desembre de 2020, després del tràgic incendi amb cinc víctimes mortals a una nau del barri del Gorg de Badalona, existeixen “un mínim” de 37 naus industrials amb assentaments barraquistes.

En un treball de camp realitzat per la Directa entre els dies 21 i 27 de desembre vam poder comprovar com el barraquisme es manté en diverses zones de Barcelona (barri de Vallcarca, muntanya de Montjuïc, districte de Sant Martí) i prolifera en tot el perímetre administratiu del terme municipal de la capital catalana. Sortint de la ciutat per la carretera de Collblanc, tot just passada l’avinguda d’Albert Bastardas, afloren les primeres construccions de fusta, somiers i lones de plàstic. No s’estructuren en un campament, sinó que s’han alçat de manera disseminada en diversos solars en desús de l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat. Nicolai, de 53 anys, en fa disset que viu de barraca en barraca en el perímetre de la subestació elèctrica de Collblanc. “A vegades, la policia ve i em fa fora, agafo les coses i em construeixo una nova barraca uns metres més enllà”, es lamenta mentre s’escalfa la cara i les mans amb els tímids rajos de sol hivernals –l’acompanya un jove moldau que fa un any també es va construir una xabola a la zona. “Abans em dedicava a la ferralla, però ara estic malalt i només puc viure demanant diners al carrer”, explica, mentre ens detalla que a les barraques properes hi viuen “bolivians, pakistanesos i africans”.

Caminem uns centenars de metres en direcció oest. Resseguint el lateral de la ronda de Dalt i a l’altura del parc de la Solidaritat d’Esplugues de Llobregat hi trobem els terrenys de la masia de Can Cervera, on a simple vista albirem horts urbans, però si ens hi endinsem, comprovem que també hi viu gent, en un fenomen híbrid que és cada cop més habitualment arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona. Omar viu a una petita barraca entre canyes i matolls, a una zona amb molt pendent del terreny. “Em faltaria tenir-hi un petit terreny on cultivar”, ens explica mentre assenyala els conreus d’hortalisses dels veïns del seu entorn. Els horts amb residents nouvinguts són cada cop més habituals als municipis del Baix Llobregat, dels Vallesos i del Maresme, però també a la llera del Francolí, al polígon d’Entrevies de la ciutat de Tarragona, tal com ha documentat el geògraf Eduard Ferrer Torres en el treball El fenomen dels assentaments informals a la Catalunya del segle XXI. El cas de la ciutat de Tarragona.

És precisament en la llera d’un riu, el Besòs, on són cada cop més presents les barraques, tot just a l’altra banda del terme municipal de la ciutat de Barcelona. Resseguint la carretera de la Roca entre Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac es pot comprovar com, amb intencionada discreció, s’hi han construït barraques amb taulons, palets, grans lones, neumàtics i restes de llits. Algunes sobre els solars d’antigues indústries que van abaixar la persiana; d’altres, camuflades en l’entramat dels horts veïnals. “Jo fa nou anys que hi visc, després que em desallotgessin d’un pis a Montcada. Aquí estic bé”, relata una dona de 53 anys, que hi resideix amb el seu company i una altra parella. “Hi vaig arribar la primera, però en els últims anys ha anat arribant més gent”, ens explica mentre assenyala les noves barraques que s’alcen en diferents punts de l’extens solar.

Un fenomen invisible

En el marc d’una roda de premsa de la tinent d’alcaldia de Drets Socials de Barcelona, Laura Pérez, convocada el 30 de novembre, després de la mort de dos adults i dues criatures en un incendi a un local de la plaça Tetuan, el consistori va donar la xifra actualitzada de 384 persones que viuen en 86 assentaments en solars i naus abandonades i 481 a l’interior de 105 locals okupats. La comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes, va parlar d’una certa estabilitat del fenomen i va destacar que el recompte és fruit d’una funció proactiva dels nous equips d’intervenció SISFA. Així i tot, va reconèixer que no poden saber si la situació empitjora en el conjunt de l’àrea metropolitana perquè no hi ha dades. En relació amb el sensellarisme i amb la gent afectada pels desnonaments, va detallar que els pressupostos de Barcelona han destinat 25 milions d’euros durant l’any 2021 a l’allotjament d’emergència de 1.700 persones, majoritàriament en hostals. Altres 3.000 persones resideixen en equipaments gestionats per l’administració i per organitzacions no governamentals. “Vaig començar de voluntària a Quart Món l’any 2006 i des d’aleshores algunes famílies han aconseguit deixar de viure en assentaments, però la majoria encara hi viuen, hi he vist néixer dues generacions”, exposa Silvia Torralba com a exemple de la cronificació de la impossibilitat d’accedir a un habitatge estable.

Des de la ciutat d’Alacant, Daniel Millor Vela, arquitecte i coordinador del projecte Asertos (una iniciativa de les entitats Quatorze i Arquitectura sin fronteras), critica que un dels grans problemes és que a l’Estat espanyol “no hi ha cap cens. Quan parles amb els poders públics, el discurs és que no hi ha xabolisme, cosa que és completament falsa”. Des d’Asertos han centrat esforços a tot el barri alacantí del Cementiri, no només a les xaboles, ja que han constatat que “hi ha gent que viu en infravivendes que són completament insalubres i estan fora del radar”. Amb l’entitat Quatorze, l’arquitecte també treballa en territori francès i assegura que des de l’administració tenen una mirada molt diferent: “Existeix una delegació interministerial que s’encarrega de cartografiar els poblats de barraques”. Les dades recollides per aquesta delegació es publiquen a la Plataforma Digital per a la Reabsorció de Poblats Xabolistes, i en l’actualitat certifiquen l’existència de 300 poblats de xaboles on viuen 16.000 persones, 8.000 de les quals a París i un miler a Marsella.

L’accés impossible a l’habitatge social

“Al ritme que es desnona la gent i que creix l’habitatge social mai hi haurà solució per les persones que estan en situació d’infrahabitatge. Si vens de solars o naus, no pots accedir a la mesa d’emergència. El problema és l’escassetat del recurs”. Aquesta és la contundent realitat que dibuixa l’investigador Albert Sales i que confirmen fonts municipals. “Una modificació del reglament d’accés a la mesa d’emergència, que seria quelcom que podríem plantejar, comportaria també un augment de recursos. Però no és una competència exclusiva de l’Ajuntament de Barcelona, ho és del Consorci d’Habitatge, on la Generalitat de Catalunya té una representació del 60%”, es justifica la comissionada Sonia Fuertes.
El reglament actual descarta l’accés a l’habitatge d’emergència de qualsevol persona sense nacionalitat espanyola o sense permís de residència. No només això, sinó que les persones o famílies aspirants han de demostrar que estan amenaçades de perdre l’habitatge on estan formalment empadronades i on consten com a titulars. A més, hauran d’acompanyar la documentació amb un informe favorable dels Serveis Socials.

Aquests filtres, vigents a la ciutat de Barcelona i a altres onze ciutats catalanes amb elevada concentració de població, veten la possibilitat d’accés a habitatge social de les persones migrades sense regularitzar i d’aquelles que viuen en assentaments, barraques o locals ocupats. “No tenir un percentatge adequat de vivenda social genera un sostre de vidre. El 20% de la vivenda de lloguer hauria de ser social, però ara estem en un irrisori 1,5%. Nosaltres proposem la construcció de vivendes assequibles en entorns vulnerats on hi ha un dèficit brutal d’habitatge i de treball, generant llocs de treball alhora amb la reforma o construcció dels habitatges”, explica l’arquitecte Millor Vela.
“Algunes famílies reclamen poder estar empadronades, poder arreglar l’espai i viure en condicions en el lloc on es troben mentre no tinguin un habitatge estable”, és una de les reclamacions recurrents de les famílies que acompanya Silvia Torralba des de Quart Món. La cronificació del barraquisme fa que el “mentrestant” s’allargui en molts casos durant una o dues dècades i la dignificació dels espais esdevé un dels objectius prioritaris. Tot i això, Torralba reclama als municipis i a la Generalitat de Catalunya més inversions que ajudin a transformar: “Si es gestiona des de la mirada de Serveis Socials, sempre serà una tireta o un pedaç. S’ha de canviar d’arrel l’enfocament”.

Sobreviure en les noves fronteres urbanes

Tot i ser un fenomen que es donava per desaparegut, els assentaments de població exclosa en l’infrahabitatge segueixen presents.
Una de les seves característiques és la de la invisibilitat, perquè s’ubiquen en espais semiaïllats geogràficament i socialment. Ocupen els marges d’infraestructures viàries, ferroviàries o energètiques, polígons industrials en desús, solars amb façanes tapiades, a prop de deixalleries o de tallers de desballestament de vehicles, camuflats amb el barraquisme agrícola o bé en espais naturalitzats, al voltant de rius urbans, coves i grutes.
Sociòlegs com Neil Smith, un dels teòrics de la gentrificació urbana, apunten algunes claus per entendre com milers de persones migrades, aturades, precàries i sense sostre que habiten a “la nova frontera urbana” ocupen aquestes zones i barris degradats. Per Smith, aquest procés forma part de la lògica capitalista de generar “zones de desenvolupament desigual”. Així, mentre unes zones s’elititzen i s’hi fan inversions d’alt valor immobiliari, artístic i cultural, d’altres es converteixen paral·lelament en zones de desinversió, creixement de la droga i la marginalitat avançada. Una mà d’obra sobrant, exclosa i discriminada que també omplirà les institucions penitenciàries.
Amb missatges mediàtics i polítics com “netejar” o “recuperar” aquestes zones degradades, es justifica que futurs inversors les comprin a baix preu, les remodelin i desplacin aquesta població per extreure el màxim benefici de la venda.

Les veus de les xaboles

Conversem amb persones que malviuen en barraques autoconstruïdes al barri de Vallcarca de Barcelona, Esplugues de Llobregat i Badalona

Text: Jesús Rodríguez / Guille Laios
Fotografia: Sira Esclasans

“No estem orgulloses d’aquesta merda, no ens agrada gens viure així ni treballar en la ferralla. Tenim estudis i sabem fer altres oficis. Però no tenim una altra cosa. No ens han donat mai cap oportunitat”. És Florina, una mare de família d’origen romanès que viu a una de les barraques del barri de Vallcarca de Barcelona. En els darrers anys, la desaparició de part del nucli antic del barri per un cicle d’expropiacions i enderrocs ha fet que s’hi concentressin nombrosos solars buits. Molts d’ells reben ara diferents usos autogestionats per col·lectius.

En un d’ells, la família de Florina hi ha instal·lat un nucli d’infrahabitatges autoconstruïts. “No entenc què passa, nosaltres no som cap màfia. Ens ajudem per mantenir-nos units, protegir-nos i tirar endavant, perquè els joves no caiguin en la droga o l’alcohol i evitar tenir conflictes al barri. Tenim por que ens assenyalin i ens treguin això, que és l’únic que tenim”, explica.

La història de Florina és la de l’exclusió i la violència a la qual són sotmeses gran part de les persones nouvingudes: “Vaig arribar de Romania fa deu anys, acollida per uns familiars. L’única feina que podia fer era la ferralla. Ens vam instal·lar en un solar del Carmel, amb uns plàstics que ens protegien del fred. Amb una tempesta es va inundar tot i vam anar a okupar una oficina bancària buida a Vallcarca. Al cap d’un temps, Desokupa ens va desallotjar, van pegar al meu fill, que va estar dues setmanes a l’hospital. No sabíem a on anar i vam acabar aquí. Tenim sort de l’ajuda de les persones del Sindicat”. Parla amb nosaltres el dia que les visitem de la mà de membres de l’Assemblea i del Sindicat d’habitatge de Vallcarca, col·lectius que les acompanyen en el seu difícil dia a dia.

Un veïnat de cases, pisos i barraques

Manu i Jose són dos d’aquests veïns. “La situació ens desborda, no podem assumir-ho tot. Però què podem fer si les administracions no se’n fan càrrec? Només ajudar en el que podem. Ens solidaritzem amb Lesbos, però no cal mirar a 3.000 quilòmetres d’aquí. Els camps de refugiades ja estan al barri”, critiquen.

Henry és un altre veí romanès del triangle de Vallcarca. “Som ciutadans de la UE, però no tenim NIE. No hi ha cites a Estrangeria, ni ofertes de treball, no tenim feina fixa ni cap possibilitat financera. És impossible sortir d’aquesta situació”, detalla.
Malvivia en el mateix assentament que Florina fins que, amb l’ajuda del Sindicat, va aconseguir un pis al barri amb la seva família. “Intentem que l’okupació no sigui una eina només per a blancs de classe mitjana i amb estudis, sinó un recurs per a les més excloses”, explica Jose. “És un equilibri fràgil. Nosaltres sobretot fem de paraigua amb la policia, periodistes, partits polítics i veïns contraris, que utilitzen aquesta imatge per dir que el barri és un pou de decadència sense llei. Inclús part del veïnat es victimitza, com si fossin ells els que viuen en aquesta situació. I ens pregunten: ‘Per què els meus fills han de veure una barraca quan van de camí a l’escola?’”.

Recorden com, el mes de novembre, un jove romanès va habilitar una barraca a un nou solar. “Alguns veïns i sectors neofeixistes van amenaçar-lo i van convocar una manifestació de rebuig” explica Manu. Dies després, Florina va fer una intervenció al Consell de Barri com a portaveu dels assentaments i va participar en una manifestació de suport als barraquistes sota el lema “Casa, pis o barraca, totes som veïnes de Vallcarca”.

Geografia urbana de l’exclusió

Florín ens rep amb un somriure mentre prepara en un càmping gas la mamaliga, el pa de blat romanès. Fa catorze anys que va arribar a l’Estat espanyol. Va treballar en el camp andalús i després va venir a Barcelona, on va treballar en un bar i posteriorment en la ferralla.

La seva barraca autoconstruïda en els terrenys que envolten la subestació elèctrica de Collblanc, a caball dels termes municipals de l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat és una de les que passen desapercebudes en el perímetre d’aquesta instal·lació. Allà, a pocs metres de la masia de Can Rigal, conviu des de fa anys amb membres de les comunitats romanesa, marroquina i pakistanesa. “Ens ajudem entre nosaltres, encara que no ens entenguem. Aquí no ve ningú a ajudar o a preguntar, ni de l’Ajuntament, ni de Serveis Socials. A vegades ve la policia i em diu que he de canviar-me de lloc, perquè començaran les obres d’algun edifici, i em diuen a on em puc traslladar”, ens explica.
“M’agradaria poder fer-me una petita economia i trobar una altra casa, perquè aquí no tenim aigua ni electricitat. Així i tot, soc pobre, però soc feliç, i per sort no tinc rates a la barraca”.

Un altre dels grans enclavaments barraquistes s’ubica entre els barris del Gorg i Sant Roc, a Badalona. Vuit naus industrials atrotinades concentren en el seu interior unes 400 persones d’origen majoritàriament subsaharià. A la nau del carrer Progrés hi viuen unes 150 persones en un gran trencaclosques de plafons de fusta que separen cada habitacle i dibuixen un petit poblat de barraques. Amb un grup de suport local han aconseguit dignificar l’espai, amb instal·lacions d’aigua i llum que fan la vida una mica més fàcil.

“Vaig venir de Gàmbia a les Canàries en quatre dies de pastera, després al CIE de València i finalment a Barcelona” ens explica Batman. És el nom artístic d’aquest cantant de reggae que fa més de dotze anys que viu a la zona. Va residir a una nau okupada a Via Trajana, al barri de la Pau de Barcelona, un espai que fou referent en esdeveniments de reggae underground. Quan la van desallotjar es va mudar a una nau del barri del Gorg de Badalona, tristament coneguda el desembre de 2020 pel devastador incendi que la va calcinar i on van morir cinc dels seus companys. “He treballat de mariner, de pescador, a un taller i de mosso de magatzem... Entre quatre ens podríem llogar un pis, però després de tants anys encara no tinc papers, ni permís de treball, ni assistent social”, denuncia. En la seva guerra particular, l’exalcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, es va negar a oferir-los qualsevol suport, va pressionar perquè no se’ls facilitessin informes de vulnerabilitat des de Serveis Socials i va enviar operaris municipals per instal·lar pilones d’acer a l’entrada de la fàbrica, per impedir de facto que hi puguin accedir vehicles per netejar els lavabos. “És una barbaritat posar aquestes pilones, si aquí hi hagués un incendi, no podrien entrar els bombers”, assenyala Drogba, un altre dels seus habitants arribat des de Guinea Conakry.

Ben a prop, al carrer d’Antoni Bori, parlem amb Mamadou Keita. Ens saluda afablement i ens convida a seure en el rebedor de l’antic magatzem de carn abandonat on ara viuen unes quaranta persones. Als baixos de l’immoble hi ha una dutxa que ocupen a tota hora els inquilins de la nau i més gent del barri que sobreviu en barraques disseminades. “Només hi ha un escalfador i hem d’esperar per dutxar-nos amb aigua calenta, sempre hi ha cua”, es lamenta. “De la meva família soc el que estic en situació menys estable. Allà les coses bàsiques no falten, a casa sempre hi ha hagut menjar, però jo m’he vist forçat a menjar de la brossa”, rememora amb certa mirada crítica sobre les aspiracions que tenia quan va decidir embarcar-se cap a Europa.

L’amenaça del foc

A la nau on viu Mamadou, quan van entrar-hi, van serrar les reixes de ferro de les finestres per evitar quedar atrapats en cas d’incendi. Són conscients que hi pot haver un accident, però no poden descartar un atac intencionat. No seria el primer.
La matinada del 24 d’octubre de 2021, Adil i la seva companya dormien a una petita barraca al carrer Ciutat de Granada de Barcelona, formada per una tenda d’acampada i uns taulons de fusta. Ella es va despertar per les flames que cremaven el tendal i un guarda de seguretat de l’hotel que hi ha just davant els va ajudar a sufocar-les. Dues persones vestides de negre van fugir a correcuita de la zona. Adil va provar sense èxit d’atrapar-los i posteriorment va denunciar els fets als Mossos d’Esquadra. Es dona la circumstància que la nit anterior un incendi va devastar un campament de barraques ubicat a la confluència de l’avinguda Meridiana i el carrer Tànger, a només uns 500 metres de distància. Set persones van haver de ser ateses pels serveis d’emergència.

Sira Esclasans i Cardona

Also by Sira Esclasans i Cardona —

Inherent

L'avi segueix allà

Matematicas

Arcadi Oliveres, portrait

Racism knocks on the door

Pols

Pineapple juice