Sira Esclasans i Cardona

L’avi Pere em va ensenyar a caminar pel bosc, a trepitjar fort entre les punxes i a entendre les esgarrinxades de l’arítjol i l’esbarzer com petites carícies. Em va ensenyar a quedar-me quieta, silenciosa i mig arrupida, a mirar i ensumar sense tocar res per veure més i, així, trobar. Amb el bastó recte i ferm de caminar (només) per la muntanya m’assenyalava una mata d’herbes i no ens movíem fins que hi trobava el rovelló, l’espàrrec o la maduixeta. Les maduixetes s’aixafen entre la llengua i el paladar per notar l’explosió de gustos a la boca, i s’ha de tancar una mica els ulls, com fa la mare. L'avi ens va ensenyar a pujar als arbres, a grimpar entre les roques, a fer punteria i a trobar el camí entre els senders anònims del bosc.

Ahir el vaig anar a veure, a l’avi. La Carme, la seva parella, sempre ens explica com una tarda li va dir que seria fora, que se n’anava a preparar la seva tomba. L’avi ara està a la Font de l’Esquirol, al costat de les arrels del boix grèvol que va plantar ell mateix. Un amic seu cuida el camí i els voltants, i acompanya l’arbre perquè creixi fort i elegant. Però la drecera que només coneixíem nosaltres i que va obrir l’avi s’ha perdut entre ventades que han fet caure els pins, lianes llarguíssimes d’arítjol i el pas del temps.

Ahir vaig anar a veure l’avi Pere i li vaig poder dir que fa poc m’he adonat que estic enfadada amb ell, que jo el volia tenir més temps a prop, que tinc moltes preguntes a fer, coses a escoltar i aprendre i, sobretot, moltíssimes ganes de compartir amb ell com vaig creixent de mica en mica. Li vaig poder dir que el trobo a faltar, que feia temps que no pensava en ell, però que no ens he oblidat, ni a ell ni a mi, malgrat el ritme frenètic de la quotidianitat. Li vaig explicar com vaig recordant tot el que ens ensenyava i com vaig aprenent tot el que no em va poder ensenyar.

 

Ahir, allà, entre els rajos de sol tímids entre les branques de l’obaga i el cant d’un ocell que no vaig saber endevinar, vaig rascar fort una de les fulles del boix grèvol per treure-li la marca de la pluja de fang, vaig refer en el record el so de l’aigua rajant, la picor dels mosquits i com aquella pila de pedres abans era una bassa pels ocellets i els animalons, per ajudar-los a fer front a alguna sequera. Ara la font està seca, l’escorça dels arbres on sèiem per esmorzar la coca de sucre de sempre està podrida, les herbes s’ho van menjant tot i la sequera impera incansable.

Però la Font de l’Esquirol segueix allà, rodejada de pinyes rosegades i rogenques per l’esquirol que no ha volgut marxar, rodejada d’un bosc selvàtic que amaga històries que no s’han explicat mai, rodejada de records i estima. I l’avi segueix allà també, allà i a tot arreu, en la gent que el vam conèixer, als petits detalls que passen desapercebuts si no t’hi fixes, i a la memòria del que no sabem si és imaginació o record.