Public Story
The Sacred and the Real
The sacred and the real is a photo essay inspired by the ancestral relationship of the human being with nature in which nature acquires the status of sacred territory.
The series takes place among the high-altitude shepherds in the Aragonese Pyrenees in Spain, whose life and work happens during the summer months at the highest levels. Shepherds raise the herds at two or three thousand meters of altitude to guarantee food and a mild climate.
They spend several weeks away from their community, alone, with only their flock and dogs. They live in small cabins devoid of any comfort. They are in permanent relation with the natural environment and they know their codes and signals well. The simplicity of their ways of life sometimes contrasts with the complexity of their working habitat.
It is a context in which I highlight the limits of coexistence in the natural environment and calls into question the authority of the human being to nature and the rest of living beings. It is a personal vision of human transit in the world, the constant coming and going, in a very close relationship with nature. Mutant landscapes act as a metaphor, often blurred, of human emotions.
All this emerges in the same scenario that ends up merging into a single image; people and animals appear as small and fragile beings, who survive in a complex and capricious frame. They move like masses, aligned to their condition. Nature represents the sacred and has an enigmatic burden which man questions and admires in turn.
It is ultimately an emotional story about the sacred nature and our ephemeral experience as an intrinsic part of itself.
Gemma Miralda
Català
The sacred and the real és una sèrie fotogràfica sobre la relació de l'home amb la naturalesa, en la que s'atorga a la naturalesa l'estatus de "territori místic".
La sèrie transcorre entre els pastors d'alçada, els quals viuen i treballen durant els mesos d'estiu a les cotes més altes del Pirineu Aragonès. Els ramats pugen fins els dos o tres mil metres d'alçada per garantir-los menjar i un clima benigne.
Els pastors d'alçada, viuen durant vàries setmanes de l'estiu allunyats de la comunitat, sols amb les seves ovelles i gossos. Estan en permanent relació amb el medi natural i coneixen bé els seus codis i senyals. La simplicitat dels seus modes de vida a vegades, contrasta amb la complexitat del seu hàbitat de treball.
És doncs un context en el que puc posar de relleu idees com; la vulnerabilitat dels éssers vius, el pas del temps com a quelcom real o l'aïllament i la soledat de les persones. Els paisatges mutants actuen com a metàfora, sovint borrosa, de les emocions humanes.
Tot això apareix en un mateix escenari que acaba por fondre's en una única imatge; persones i animals apareixen com éssers petits i fràgils, que sobreviuen en un marc complex i capritxós. Es mouen com masses, alineades a la seva condició. La naturalesa en canvi, representa allò sagrat i té una càrrega enigmàtica que l'home tem i venera alhora.
És en definitiva un relat emocional sobre la mística de la naturalesa i la nostra efímera experiència com a part intrínseca d'ella mateixa.
Gemma Miralda
Castellano
The sacred and the real es una serie fotográfica sobre la relación del hombre con la naturaleza, en la que se otorga a la naturaleza el estatus de "territorio místico".
La serie transcurre entre los pastores de altura, cuya vida y trabajo se desarrolla durante los meses de verano en las cotas más altas del Pirineo Aragonés, España. Los rebaños suben hasta los dos o tres mil metros de altura para garantizarles comida y un clima benigno.
Los pastores de altura, pueden pasar en verano varias semanas alejados de la comunidad, solos con sus ovejas y perros. Están en permanente relación con el medio natural y conocen bien sus códigos y señales. La simplicidad de sus modos de vida contrasta a veces, con la complejidad de su hábitat de trabajo.
Es pues un contexto en el que puedo poner de relieve ideas como; la vulnerabilidad de los seres vivos, el paso del tiempo como algo real o el aislamiento y la soledad de las personas. Los paisajes mutantes actúan como metáfora, a veces borrosa, de las emociones humanas.
Todo ello aparece en un mismo escenario que acaba por fundirse en una única imagen; personas y animales aparecen como seres pequeños y frágiles, que sobreviven en un marco complejo y caprichoso. Se mueven como masas, alineados a su condición. La naturaleza a su vez representa lo sagrado y tiene una carga enigmática la cuál el hombre teme y venera a su vez.
Es en definitiva un relato emocional acerca de lo sagrado de la naturaleza y nuestra efímera experiencia como parte intrínseca de ella misma.
Gemma Miralda
11,261